Noemí no respon a l’estereotip clàssic de detectiu amb gavardina, barret i cigarret en una cantonada. És la investigadora privada que fa pocs dies va aconseguir localitzar la Gina, una menor víctima d’un complex cas de sostracció parental internacional. Tot i que està acostumada a buscar persones desaparegudes fora d’Espanya, mai abans havia investigat el cas d’una nena.
Lluny del relat heroic, explica el cas amb prudència i sense dramatismes. En la seva investigació no hi va haver grans cops d’efecte, sinó intuïció, escolta i moltes hores de feina. “Per trobar la Gina vaig haver d’entendre des d’on actuava el seu pare”, afirma. “Pensar com ell va ser la clau”.
Noemí dirigeix Croma Detectives i acumula més de quinze anys d’experiència en la recerca de persones desaparegudes i en investigacions complexes, tant a Espanya com a l’estranger. En aquest cas, abans de buscar un lloc concret, va considerar imprescindible entendre la persona que s’havia endut la menor: la seva història, les seves carències i els motius que podien estar darrere dels seus moviments.
La família de la Gina va acudir a ella quan el cas ja estava denunciat i la via judicial activada. La menor havia estat sostreta pel seu pare i presumptament traslladada fora d’Espanya. La investigació oficial avançava, però els temps no sempre s’ajustaven a la urgència de la situació.
Abans d’actuar pel seu compte, Noemí va decidir contactar directament amb els Mossos d’Esquadra per saber en quin punt es trobava el cas i valorar si era possible treballar en paral·lel. Després d’un primer moment de cautela, es va obrir una via de col·laboració, sempre respectant els límits de cada part: la investigació policial, condicionada pels procediments oficials i les comunicacions internacionals, i la privada, amb més marge de moviment sobre el terreny.
Aquesta diferència va ser decisiva. Les forces de seguretat no podien desplaçar-se fora d’Espanya per actuar directament, mentre que ella sí que podia viatjar, presentar-se al país on sospitava que es trobava la nena i començar a fer comprovacions. En arribar-hi, va haver d’insistir perquè el cas fos tingut en compte pels sistemes locals i perquè s’activessin correctament els canals de comunicació.
La localització de la Gina no va tenir res d’escena de pel·lícula. Va ser un moment d’alleujament, tensió i emoció continguda. “Sabia que era a prop, però fins que no la vaig veure no em vaig permetre sentir-ho del tot”, explica. Quan va confirmar que era ella, l’alegria va ser immensa, però també la responsabilitat. Localitzar-la només era una part del procés.
Després de trobar la menor, Noemí no va marxar. Va continuar implicada en el cas, va treballar davant el Tribunal de Menors de Nàpols per facilitar el retorn de la Gina a Espanya i va acompanyar la seva mare, la Laia, durant més de dues setmanes de visites, tràmits i esperes. “No podia desaparèixer”, diu. “Havia arribat fins allà amb elles i no tenia sentit deixar-les soles en aquell moment”.
Aquest acompanyament no formava part de cap contracte ni pressupost. Per a Noemí, la feina d’un detectiu no acaba necessàriament quan es localitza una persona. “Hi ha un després que també importa”, defensa. També reconeix que veure tan de prop el dolor de la família la va afectar profundament.
El cost del cas també va ser un dels grans dilemes. La investigació va implicar desplaçaments internacionals, setmanes de feina i una dedicació gairebé exclusiva. Tot i això, Noemí va adaptar els seus honoraris a les possibilitats de la família. “No tot pot ser gratis, però tampoc tot es pot mesurar amb diners”, afirma.
Ara, mentre el cas de la Gina comença a encarrilar-se als jutjats, Noemí ja treballa en la recerca d’una altra menor fora d’Espanya. En dona pocs detalls per prudència: “Les recerques necessiten silenci per poder avançar”.
La família de la Gina assegura que sense ella no ho haurien aconseguit. Noemí rep aquest agraïment amb discreció. Diu que només va fer el que creia que havia de fer: implicar-se quan hi havia una nena, una mare i un temps que jugava en contra. Per això no parla del cas com una victòria, sinó com una responsabilitat. Trobar la Gina va ser essencial, però acompanyar la família fins al final va ser, segons ella, el que va donar sentit a tot.
